El 27 de febrer d’enguany, 3Cat info va publicar el reportatge “Un any separada del fill, esperant el judici de divorci: ‘Ha deixat de dir-me mami’”. Aquest cas no és només una notícia impactant: és un exemple real —i lamentablement cada cop més freqüent— del que passa quan la justícia arriba tard en procediments de família.
Jo soc l’advocada de la mare protagonista d’aquest cas. I el que hi ha darrere del titular és encara més dur del que es pot explicar en un article.
La meva clienta porta un any i tres mesos sense poder veure el seu fill menor de quatre anys, mentre espera la celebració del judici de divorci. Durant aquest temps, el menor ha continuat amb l’altre progenitor en un context en què el procediment judicial encara no ha resolt ni la custòdia ni el règim de visites del menor.
El més colpidor no és només la separació física. És que, després de tants de mesos sense convivència normalitzada, el nen ha deixat de reconèixer-la com a “mami”.
Això, des d’un punt de vista jurídic, té un nom: deteriorament del vincle paternofilial per dilació judicial.
I des d’un punt de vista humà, és devastador.
Aquest cas no és excepcional. És la conseqüència directa d’un sistema judicial tensionat.
En procediments contenciosos amb menors, els terminis poden allargar-se fàcilment més d’un any fins a judici. Això genera una distorsió molt greu:
-
Les mesures provisionals acaben funcionant com a definitives
-
Es consoliden situacions de fet difícils de revertir
-
El menor s’adapta a una realitat imposada pel temps, no per una resolució judicial ponderada
Des de la pràctica professional, ho veig constantment: el temps processal no és neutre, sinó que té efectes materials sobre la vida dels infants.
El nostre ordenament jurídic és clar: l’interès superior del menor ha de prevaldre en qualsevol decisió.
Però aquí apareix una contradicció preocupant. Quan un procediment s’allarga durant mesos o anys:
-
no es protegeix el menor
-
no es preserven els seus vincles afectius
-
i es genera una situació que pot ser contrària al seu propi interès
Com a advocada, ho dic de manera clara: no n’hi ha prou amb invocar l’interès superior del menor; cal garantir-lo amb resolucions dins d’un termini raonable.
Aquest, per desgràcia, no és un cas aïllat. Cal una reflexió seriosa sobre:
-
la necessitat de més jutjats de família especialitzats
-
la reducció de terminis en procediments amb menors
-
l’ús efectiu de mesures urgents que preservin els vincles
Perquè cada mes que passa en aquests casos no és només un retard processal. És temps de vida d’un infant que no es pot recuperar.
Quan la decisió arriba massa tard, el vincle ja s’ha trencat.